(estiu 1990)

_Joc de mans_
Les mans, teves i meves, s'entrellacen.
Són mans d'amant, suaus i escrutadores,
Que, entremaliades, es cerquen l'una a l'altra
Gaudint de cada frec, assaborint
Alguns indrets secrets. Cap gest no és fútil.
El joc de mans (o potser joc d'amants?)
No és, fet i fet, un joc, sinó una entrega.

(14-5-1999)

Lo que daría
Por la seguridad
De tener, en cualquier momento,
Compañía adecuada para ir a un bar y,
Con una copa en la mano
Y cuatro en el cuerpo,
Desgranar pesadillas.
No daría mi vida, sino
Algo que es, para algunos,
Más valioso:
Mi estabilidad

Sólo hay
un dedo de whisky en el vaso.
Ya hace más de una hora
Que hay ese mismo dedo.
Pero no puedes acabarlo.
No quieres hacerlo
Porque en el fondo del vaso
Está tu vida.

Los días pasan
De forma bastante geométrica.
Pienso en el recuadro
Del mes en el calendario
Y me doy cuenta de que
En mi cabeza,
Un mes no es más
Que 2 centímetros cuadrados
En un calendario de bolsillo.

Ya puedes hablar
A voz en cuello.
Taladrar mis orejas
Con tus tonterías.
Lo conseguiste:
Ya te he oído.
Ya sé cómo suena
Tu maldito teléfono móvil.
Disfruta de esa sensación
De notoriedad.
No por ello vas a dejar de ser
Una persona mediocre
Con una vida mediocre.
Como yo.

Per què el cel
Està tot negre?
Ah, és clar.
Són les tres.
A aquesta hora
El cel sempre està negre.
Però, espera,
En realitat són
Les tres de la tarda.
Llavors, per què
El meu cel está
tot
negre?

Parla
Parla i no callis
Bla bla bla
Bla bla bla
Sense descans
Sobre tot, no paris de parlar
Digues qualsevol cosa
El cas és no deixar
Que vingui el silenci
El cas és no mirar
Cap a l'interior
I no sentir
la fressa que fan els monstres.

(15-5-99)

No juguis amb foc, em diuen
Persones benintencionades.
És perillós jugar amb foc
Pots sortir escaldat
O encara pitjor.
El foc mata.
Marca.
Desfigura.
Els faré cas, potser.
Em quedaré així, com ara:
Fred. I cru.

Quan m'avorreixo de tot
Em miro el melic una estona.
És rodó, molt enfonsat
I amb petits plecs de pell
Que no veus si no és de molt a prop.
Quin melic més maco, penso.
El seguiré mirant
I així no hauré d'aixecar el cap.
No hauré de tornar al món.

'Posa-me'n una altra!', crido al cambrer.
És bo aquest whisky.
I la cervesa d'abans.
Demà al matí me'n recordaré
I pensaré que m'he tornat a excedir.
Però, fet i fet,
Ningú em necessita plenament conscient
demà.

Diuen que l'escorpí, voltat pel foc
I veient-se perdut, es clava el seu fibló.
Però jo pertanyo a l'espècie escollida.
Aquest acte estúpid no va amb mi.
Jo no li tinc por al foc. Inspiraré
Un,
Dos
Cops,
Faré un posat ben digne i
Em deixaré incendiar.

(7-2-2000)
Los caminos recorridos,
los abismos superados,
el sudor, las lágrimas, la sangre,
y allá, al final,
tú.